PYRENEES STAGE RUN 2018
Fa cosa de quatre anyets, en una petita fira que hi havia en una cursa popular ens va donar un fulletó i ens va parlar d’una nova cursa. Una, un pèl diferent, per parelles de molts km, però per etapes. Es tractava de travessar bona part dels Pirineus catalans corrent. Una bogeria si! però… sabeu que la muntanya em xifla, em costa poc fer volar la imaginació per veure’m-hi i… m’encanta l’aventura i els reptes. Així que tot i que en aquell moment em quedava tot molt gros, vaig pensar que es tractava d’una experiència que JO havia de viure. De moment però, m’ho vaig quedar per mi.
No va ser fins el gener de 2017 quan ja em vaig veure en cor de posar data al repte i engrescar en Francesc. Qui millor que el meu home per acompanyar-m’hi i superar junts el repte.
Aquell setembre encara era massa just, ho vam deixar per l’edició de 2018. Un any i mig més per entrenar i continuar creixent com a corredora però també millorar l’experiència a muntanya.
Semblava que era lluny però la veritat és que si es gaudeix entrenant, les hores, els dies, les setmanes passen volant i com aquell que diu ens vam plantar al dia de la sortida sense quasi adonar-nos.
Ara a uns dies vista de la cursa, miro enrere i no sé per on començar a explicar el que he viscut i gaudit aquests dies.
El camí, potser el que em feia més por, 240 km amb 15.000 metres de desnivell positiu, va resultar ser espectacular com ja imaginàvem abans de la sortida i els quilòmetres passaven molt ràpid. No vull avorrir massa, els vídeos i les imatges parlen per si soles: mil i un corriols preciosos, enormes prats verds, tarteres espectaculars, immensos blocs de roca, desenes de llacs… una passada! No hi va haver dia que quedessis meravellat. Ja sabeu com sóc, ni que fos de ciutat… però… els “Que afortunada em sento de ser aquí” es van anar repetint dia rere dia.
El que no m’esperava que trobaria és el caliu i el sentiment de pertànyer a un repte conjunt tant immens. I és que la PSR no és només una cursa, és una gran experiència per tots. Pels 59 corredors que hi participàvem, però també pel gran grup de voluntaris (uns 40) i que no van deixar de vetllar per nosaltres en cap moment. Dia a dia ens anaven mimant i, veure els seus somriures totalment sincers en algun punt de l’etapa o bé a l’arribar eren el que realment feia que no només valgués la pena, sinó que fos excepcional!
I és que, tots portàvem un dorsal al pit, però tots sabíem que el més important allà era gaudir. Gaudir de l’entorn, del camí, de les vistes, els companys, el temps, de l’esforç, de la superació personal… i feia que tots i cada un de nosaltres fóssim molt conscients que si tots gaudíem, l’experiència era encara més gran. Així que els riures, cançons, grans xerrades, balls improvisats (o no) i conyes entre companys eren l’habitual i anaven en augment a mesura que passaven els dies.
No sé massa bé com resumir-ho tot plegat, primer perquè això d’escriure no ha estat mai massa “lo meu” i perquè sé que em quedaré curta així que seguidament afegeixo una cita textual d’una crònica que el company de l’equip “Requiebros y Trochas” va fer per Territorio Trail Media, David Sánchez i que trobo molt encertada.
<<Las crónicas de la Pyrenees Stage Run no la hacen justicia. Definitivamente. ¿En qué carrera los corredores que esperam la salida se ponen todos al unísono a saltar y bailar mientras suena una canción? O ¿en cual entran un grupo de equipos agarradas bailando una conga sin importar el puesto? O ¿en mitad de una técnica bajada algunos se ponen a cantar a voz en grito canciones de Mecano? O ¿Te puedes dar un baño en un lago a 2400 metros? O ¿Abrazan a los voluntarios que están esperando en meta con esa sonrisa que lo vale todo?… no penséis… no lo hay.>>
Uff.. molt intens tot plegat. Sens dubte una experiència per no oblidar. I per a recomanar amb els ulls tancats a tothom a qui li agradi córrer però sobretot a qui li agradi gaudir del camí.
PSR tres lletres que fa uns anys no m’haguessin dit res i a dia d’avui m’omplen el cap de bons records.
Vam arribar a Ribes en parella i quan vam fer meta a Salardú ens sentíem part d’una gran família. Des del primer voluntari fins a l’últim corredor en perfecta sintonia. I és que l’ambient de germanor que vam viure aquests dies, dubto que el puguem trobar-lo en algun altre lloc.
Moltes gràcies amics de BiFree per muntar això pensant en la idea de fer-nos gaudir i fer-ho tant bé.
Fins ben aviat!
ANNA BUADAS ARTAU
