12a posició a SwissPeaks 360

      Sense comentaris a 12a posició a SwissPeaks 360

Mentre estic escrivint aquestes línies em passa pel cap cada moment (bo i dolent) viscut en aquesta dura, dura, duríssima SwissPeaks 360.

Poder explicar-ho tot amb pèls i senyals no serà possible perquè potser se’m passa algun detall i a part que seria una crònica massa llarga i pesada de llegir.

També teniu una petita entrevista radiofònica que em van fer la bona gent de Ràdio Cassà (Cassà de la Selva) dies després de la cursa, podeu escoltar-la clicant a ENTREVISTA

Des de principis d’any, abans que passés tot el tema del COVID-19, ja era per mi “La cursa de l’any”, tenia planejats varis entrenaments de llarga durada i varies ultres en el calendari que em servirien d’entrenament per aquesta “bèstia”. El Cas és que amb el tema del COVID-19 tota la temporada de preparació s’havia anat a norris i jo ja pensava que aquesta cursa no seria menys i que també es cancel·laria com s’ha fet amb la resta de curses d’arreu del món…

Doncs NO! Aquest suïssos pels seus collons que ni COVID-19 ni hòsties, la cursa es fa i punt! Això si, el nombre d’inscripcions el van baixar de 500 a 300 dorsals, per no tenir tanta aglomeració de gent.

Doncs res, tant bon punt ens van deixar sortir després del confinament…GAS! entrenar, entrenar i entrenar per poder arribar mitjanament preparat a aquest gran repte.

Dit això… Em presento el dilluns dia 1 de setembre a la tarda al poble de Bettmeralp d’on començava la cursa a les 00:00. Des de les 14:00 que ja feien la rebuda de corredors i control de material/entrega de dorsals, etc… Anar-hi tant d’hora no va anar gaire bé per aguantar els nervis, ja que encara faltaven unes hores per començar i tothom estava pel polivalent de Bettmeralp “tirat” pels matalassos esportius del local, intentant dormir unes hores abans de la sortida. Jo em vaig preparar la bossa de vida (la que trobaria cada 50 kms a les bases de vida), després de tenir-ho tot apunt, la meva dona l’Anna, em recomana que intenti descansar una estona tombat en un dels matalassos del polivalent, ho intento i m’hi estic quasi una hora, però els nervis del gran dia no em deixaven desconnectar del tot per poder dormir una estona així que desisteixo i em poso a mirar la gent, corredors, acompanyants, organització que hi havia en el polivalent. Es veia que tothom estava una mica nerviós per tot plegat.

Em poso a mirar la meteo per veure quina setmana tindria, si seria gaire freda o molla, sembla que no! Que tindrem una setmana collonuda per fer la cursa! Fantàstic!

Hora de sopar, 21:30, els de l’organització ens diuen que els corredors i els acompanyants tenim descompte si sopem al restaurant del polivalent, doncs que no sigui dit, cap a sopar! Un bon plat de pasta i 2 cafès dobles per no adormir-me!

Ja a falta de 15 minuts per la sortida ja em poso tots els estris, roba d’abric a sobre i amb la dona i la petita de casa ja sortim cap a fora a l’arc de sortida on l’organització m’esperava perquè em posés cap al davant de tot amb els “pro”. Jo vaig quedar estranyat perquè no entenia que hem fessin anar al davant i era perquè per número de dorsal (7) em tocava anar al davant i també pels punts de ITRA,(ja m’anava bé perquè no m’agrada enganxar taps a la sortida) inclús em van presentar pels altaveus de la cursa com Francesc Martin Toro de Trailrunner.cat, el català! Jajajajjaj L’Anna i jo ens vàrem quedar de pedra al sentir-ho. Això em va donar un “xute” de bon rotllo i d’energia per començar la cursa.

Després d’un briefing súper curt i ràpid comença el compte enrere per la sortida 5…4…3…2…1 GO! ALE ALE ALE!!!

A partir d’ara ho resumiré tot una mica més si no això pot ser molt llarg.

Començo la cursa a bon ritme seguint els 6 primers del davant, que en el moment de sortir, portaven un ritme que es podia seguir bé sense rebentar-se massa, és lògic, en una cursa tant llarga no pots sortir a “fondu” perquè son molts quilòmetres i t’has de dosificar molt bé.

Bé, arribats al km 17 i després d’una llarga baixada arribem al primer avituallament, aquí no hi havia l’Anna ja que havia marxat cap a l’apartament amb la nena per poder descansar pel dia següent. Fins aquí tot correcte i amb ganes d’encarar la primera pujada “pepina”, seguim molt a prop d’un corredor francès que anava a un ritme similar al meu i que m’anava bé per no passar la nit sol, ja que tot el que pugui anar acompanyat de nit millor. La nit és un “tostón” si vas sol. Pam! Primera base de vida (km 49,9), arribo de clar i on veig que hi ha un parell de corredors parats menjant, penso, de conya n’hauràs atrapat dos en els primers 50 kms però res, a la que em trec la motxilla per agafar una mica de menjar, ja veig que s’aixequen i arrenquen a córrer. Doncs res, acabo de menjar un plat de pasta calenta amb una mica de tomata, faig un bon abastament de líquid i sant tornem-hi, ara venia una pujada que deu ni do, de fet, aquesta cursa, totes les putes pujades eren km vertical, no n’hi havia cap de lleugera, totes eren super empinades.

Continuem amb força per encarar els propers 50 kms més fins la la pròxima base de vida, si que hi havia algun avituallament entremig, cada 10 -12 kms, però el que el meu cap pensava era anar passant de 50 en 50, de base de vida a base de vida. En aquest tram vam arribar a cotes 2.892 i 2.874 amb uns sifons entremig que et deixaven sense respiració de lo durs i tècnics que eren. Per fi arribem a Grimetz (km 104,8 segona base de vida) aquí l’Anna em comenta que vaig en posició 7 i que els 10 primers estem anant massa ràpid. Jo l’hi comento que el ritme és bo, que no és tant alt com si fos una ultra de 120 km però que es pot portar bé si es dosifiquen bé les pujades i les baixades, es baixen a “tall de boig”. Però aviat aquestes paraules em passarien factura…

Surto de l’avituallament i la cosa es comença a notar, cames, genolls, turmells força carregats i masegats, jo pensava, collons si només en portes 100 i pocs i ja estàs així? Va parir que dur que serà això! Però res, aixeco el cap, miro les vistes que apunten cap als cims més preciosos dels Alps, amb vistes al Mont Blanc i al Cerví també, quina passada!! Això em donava una força descomunal per seguir endavant.

Seguim cap al meridià de la cursa, la base de vida de Grande Dixence (km 147,8) l’última baixada abans d’arribar va ser mortal per mi, em va passar pel cap arribar al avituallament i tirar la tovallola… Quan vaig arribar al coll de la Meina (2.702M) estava tot nevat i el paisatge era espectacular, però arribava al coll amb ZERO energia, em feia mal el pit al respirar com si fos un flat molt profund i a sobre amb estossegades que quan em mocava treia sang pel nas, aquí vaig tenir un moment de pànic i per això vaig pensar… ei que cardes? estàs molt cardat i encara no ets a la meitat, estàs patint com mai ho havies fet a cap ultra i a sobre t’està destrossant el cos…. saps què? agafat la baixada caminant tranquil·lament per recuperar l’alè i les pulsacions, baixa tranquil, que donin pel sac a les posicions i quan arribis a la base de vida PLEGA! Dit això vaig tardar moltíssim en baixar  fins arribar a la cota més baixa ón m’estava esperant l’Anna amb la peque, en una corba. Em va preguntar que què tal estava i jo l’hi vaig contestar dos paraules: FATAL, PLEGO! Ella va intentar treure’m del cap que plegués, que tenia la base de vida a prop i que allà mirés de refer-me una mica i que ja decidiría si plegaria o no.

A més em va comentar que el company amb el que havia coincidit forces quilòmetres, el dorsal 38 un Suïs que es deia Steven i que parlava el castellà, acabava de passar i també deia que estava molt fotut i que a la base de vida ja veuria que feia. Jo l’hi vaig dir que seguia caminant tranquil·lament però que ho tenia molt clar que plegaria. Vaig seguir endavant quan de sobte veig que apareix la que era en aquell quilometratge, la 2a dona de la general al darrera meu, tota vestida de salomon impecable i s’em posa al davant. Em va anar de conya perquè portava un ritme no gaire més ràpid que el meu (ella també estava cardadilla) que em va ajudar a referme una mica d’ànims per arribar a la base de vida.

Per FI! Arribo a la base de vida on hi trobo l’Anna i la peque amb tots els estris preparats a sobre la taula, la roba per dutxar-me el sac de dormir i també veig que hi ha l’Steven que estava com jo, amb una cara de demacrat que tela! Total, l’Anna em prepara el menjar que va arreplegar al avituallament, que per cert estan sonats, carn estofada i patates fregides, tela tela…. En fi, jo m’ho vaig menjar com si allò fos el millor menjar de la terra, tot seguit vaig passar un segon per la la dutxa i vaig anar a dormir un parell d’hores per veure si em refeia i continuava.

Poso el despertador a les 12 en punt, em venen a despertar els de l’organització i baixo ràpid cap on tenia els estris i la família. Em comenten que l’Steven i la 2a dona estan dormint encara, que ja tinc el mòbil carregat i  que està tot apunt perquè marxi i no pensi en abandonar. Jo, m’entre m’anava col·locant la motxilla i omplint els bidons d’aigua amb isotònic (rendiment_race) pensava… que fas? tires? et quedes? l’Anna m’animava a continuar, em deia que feia bona cara i que el pròxim avituallament no estava tant lluny, que a partir d’aquí m’ho agafés més tranquil i que no penses en córrer més o les posicions. Jo l’hi vaig contestar que si si, que ho tenia clar que si continuava era abaixant el ritme i anar passant els quilòmetres com pogués però sense estressar-me.

Dit i fet! surto amb ganes i força del quilòmetre 150, rumb cap als 50 quilòmetres següents, jo ja m’ho agafava d’aquest estil, anar sumant de 50 en 50 i llestos (però es diu aviat jejeje qui em va parir!) al cap d’un parell d’hores vaig notar com una espècie de RESET al cos, em va venir com un “subidon” d’adrenalina que em va fer pujar aquelles putes “pales” com una gasela. En els següents avituallaments petits on anava coincidint amb l’Anna, ella em deia, Francesc estic mirant els parcials que estàs fent tu i el que estan fent els primers i des del principi de la cursa, hi ha molts trams que estàs fent el mateix temps que ells o inclús a vegades vas més ràpid… BUAAA EL QUE EM VA DIR!! Això encara em va “enxerinar” més! Portava un gas a sobre… (tot i comptant que ja portava casi 200 kms a les cames) Anava animadíssim amb la mirada directe a la base de vida del quilòmetre 199,6 (CHAMPEX-ARPETTE), però abans en un dels últims avituallaments l’Anna em va dir:

Quan passis per la Fenétre d’Arpette (un coll 2.665M) vull que em recullis una pedreta per mi i la clara que serà la nostra pedreta de la bona sort. (Hi havíem estat anys enrere els dos junts i era un punt que ens portava bons records)

Això que em va dir, em va anar molt bé per treure els monstres del cap que em venien a veure cada dos per tres i pensar en coses positives i seguir endavant.

Cau la nit i jo ja em vaig acostant a la zona de CHAMPEX, arribo al poble de CHAMPEX LAC pensant que la base de vida seria allà, uff no. MERDA! El cap ja em tornava a fer de les seves, ja veia que encara faltava bastant per la base de vida i semblava que passar per CHAMPEX LAC era com una al·lucinació! Jo començava a agafar fred, em paro, em poso el plomes, el buff, la caputxa, guants, paravent GORE-TEX i segueixo, per la vora del riu seguint camí amunt. CHAMPEX LAC ja havia quedat enrere i jo ja no sabia on navegava, anava corrent/ caminant com un zombie, pensant constantment que la base de vida era allà mateix… Finalment entremig del bosc, veig una lluminària i de sobte PAM! La base de vida! Jo estava congelat, aquella base de vida era de les més precàries de totes. El menjar el servien en una carpa on feia un fred de collons i per dormir, tenies que entrar en una “barraca” on només hi havia 2 habitacions per dormir on una estava plena de trastos i l’altre hi ha via 2 persones dormint. Jo em vaig fer un forat per allà mig i vaig posar-me el despertador en 1 hora. Vaig pensar que m’aniria bé 1 hora per dormir, refer forces i treure’m la fred de sobre.

Passada l’hora em desperto conjuntament amb un noi dels que hi havia a l’habitació i em començo a posar bambes i preparar motxilla, em notava força refet. Surto a la puta carpa de la fred, em prenc un cafè americà amb un parell de talls de coca de ves a saber que era però estava força bona i xocolata.

Surto, GAS cap a la Fenétre d’Arpette a buscar la pedreta de la sort per la família i a seguir. Començo a encarar la pujada al coll i allò es comença a empinar i a posar tècnic, la panxa no se l’hi havia posat gaire bé el cafè amb la coca i tenia molt de rebombori… Total que veig un frontal darrera meu i m’avança. Era el noi que s’havia llevat al mateix moment que jo a la base de vida. No en faig cas i intento no seguir-lo ja que portava un ritme més bo que el meu i jo no volia tornar a “petar”. Quan finalment arribo al cim, agafo una pedreta ben maca del terra i la guardo dins la motxilla. Comença la trepidant baixada pel costat d’una glacera fins al avituallament al costat de TRIENT, aquí em vaig fotre 2 raclettes amb les seves respectives patates bullides que BUA! em van revifar de valent!

Continuem a pas “fatigué” jajajajaj cap a FINHAUT on aquí m’esperava de nou la família. Jo en tenia unes ganes escandaloses de veure-les i per fi, després d’un sifó que segons el perfil de la cursa no era res comparat amb el que portàvem ja, doncs s’em va posar força malament arribar fins a FINHAUT.

Un cop arribat, veig que hi ha la segona noia (la de SALOMON, que m’havia avançat m’entre jo dormia a Arpette) que anava ben coixa i que estava menjant amb la calma. Jo vaig començar a menjar tot el que m’havien preparat, arròs, salsitxes, redbull… amb aquestes que surto de l’avituallament amb les piles carregades i pensant en ja atrapar el quilòmetre 260 que seria l’última base de vida abans de l’arribada.

Aquí quan començo a enfilar cap al Coll d’Emaney (2.462M) sento unes passes al darrera i abans de girar-me, pensava que era la de SALOMON que ja s’havia refet i anava a més bon ritme que jo. Doncs no! Era la 1a dona, la Anita LEHMANN (l’any 2019 havia quedat 1a dona) la tia semblava una vikinga, anava amb pantalons de caminar escorçats com uns pirates i anava fotent sorolls com si fos un senglar ferit! jajaja La tia portava un gas que era difícil posar-se al darrera per seguir-la gaire estona. Jo ja no sabia a quina posició estava i tampoc m’importava gaire… JO VOLIA ACABAR AQUELL INFERN!

Res, abaixo el cap, em poso una mica de música al ipod i GAS amunt, avall i amunt direcció al coll de Susanfe, que ja seria l’última cota més alta que quedava en els últims quilòmetres.

Abans d’arribar a la base de vida, a l’avituallament de BARME (quilòmetre 294,4), hi havia l’Anna i la peque que m’esperaven amb 2 mini pizzes!!! BRUTAL! Alló va ser “lo más” jo estava fins els collons de menjar formatges, xocolates, sopes, etc… a sobre vaig arribar a l’avituallement que necessitava descansar 1 hora, però els de l’organització em van dir que allà no es podia dormir, que tenia que anar fins la pròxima base de vida… UFF, quina putada pensava… L’Anna em va calmar i em va fer veure que només em quedaven 10 quilòmetres per la base de vida i que en poca estona hi seria i podria dormir. Jo amb el cap “girat de son” em vaig menjar les pizzes, em vaig posar roba llarga de cap a peus i som-hi!

Arribo a l’última base de vida la nit de dijous a divendres a les 0:32 i al entrar (ben destarotat) veig que hi havia la 1a noia, l’Anita que estava menjant alguna cosa que s’acabava d’aixecar de fer un cop de cap. Jo com sempre, m’en vaig amb la família i menjo força arròs, em quedo una estona pensant si dormir l’última hora i tirar fins el final o tirar sense més…. Res, el cos em demanava feia estona una petita parada i l’hi faig cas. L’Anna va marxar cap a dormir amb la peque i jo cap a dormir dins un sac en un racó de l’avituallament on hi havia habilitada una zona per dormir, poso el despertador en 1 Hora i poso el frontal a carregar pel que seria l’última nit de la cursa!

DING DING DING! alarma a les 1:50, em llevo, em rento la cara i em sono el nas, uffffffff quin merder… i fotent uns estossecs de ducados negre que flipes jajajajaja… Em poso tots els estris a sobre, omplo bidons, endollo els casos del ipod amb PASTIS & BUENRI a tot drap per encarar la nit amb la mirada i pensament focalitzats cap a la meta (encara em quedaven uns quants metres de desnivell positiu i uns 54 quilòmetres jajajaja BOIG!!!!) Jo feliç com una “perdís” fotent canya a tot el que el cos em donava, que ja no era per gaire, però a mi em donava la sensació que anava com l’arale norimaki… iiiiiiiiiiii….. fiiiiiiiiiuuuuuuuuu…..

Amb aquestes que ja s’aixecava el sol, l’últim sol de la cursa! Arribo a l’avituallament de CONCHES que encara no et podies treure cap peça de roba perquè era a aquella hora que el sol ja ha sortit però que encara fot una rasca de collons. Entro a dins i em reben amb un munt de coques, galetes amb nutela i una llar de foc, oh que bé!! Jo em quedo aquí pensava… amb lo calentet que s’està! Res, a mig fer pam! Arriba la que seria la 2a dona definitivament, la Francesa Claire Bannwarth (Una altre puta bèstia vikinga) la tia em mira, em saluda, em diu bon dia, agafa una galeta amb nutela i em la mà em fa senyals volent dir “anem anem que queda menys per arribar, no t’asseguis anem!” jo l’hi faig que si amb el cap però em quedo a menjar i veure uns minuts més i surto.

Aquests minuts son els que al final em va treure a l’arribada (ella finalment va arribar 15 minuts abans que jo a la meta)

Jo segueixo tot “xinat” pensant que podria recuperar la 11a posició i atrapar a la Claire, però no hi havia manera, el cos no em donava per més ja. Arribo a l’últim coll mitjanament alt dels últims 17 quilòmetres (Coll du Blansex 1.567M) em paro una estona a fer un vídeo amb la gopro on es veia el Llac Léman!

El final de la cursa ja el podia intuir tot i que encara em quedaven uns quilometres…

Agafo aire i continuo fins a l’últim avituallament abans del final, a TANEY, al costat d’un estany i unes casetes que estaven plenes de gent i hi havia un ambient de cursa brutal, pell de gallina! Arribo a l’avituallament i un noi molt simpàtic em dona síndria, que no n’hi havia vist en tota la pu…. cursa i un got de RIVELLA ben fresca (beguda típica suïssa, similar a una coca-cola però sense cafeïna) alló em va entrar tant i tant bé, ohhhh a sobre el noi em diu, ey man! Això ja ho tens, només et queden 80M D+ i tooooooot baixada fins al final….

Jo frisava per arribar i emocionat perquè l’aventura estava arribant a la seva fi, l’hi vaig donar les gràcies als membres d’aquell avituallament, vaig fer un altre got de RIVELLA i GAS!! Em notava les cames destrossades, els turmells també, els genolls, l’esquena, la ronyonada, les cervicals, tot… estava fet un puto cromo però res, ja només em quedaven 12 quilòmetres de baixada.

Aquella baixada es va fer interminable, mentre anava baixant ja veia la civilització al costat del llac Léman i a sobre de tant en tant sentia al speaker de la cursa que anava dient comentaris i animant l’ambient per la gent que hi havia per allà i curiosos que estaven per la zona. Ja molt avall de la baixada, sento com criden, ei! ja tenim aquí a la segona dona de la general! i penso… hòstia doncs no la tenies tant lluny, et deu quedar uns 15-20 minuts per arribar. Això encara em va donar més energia per mirar d’exprimir el cos una miqueta més fins que surto del mig del bosc i passo a trepitjar l’asfalt. L’asfalt dels carrers de le Bouveret (l’arribada) arribo a arran del llac i començo a resseguir el camí que va donant la volta en direcció al port, que era on hi havia l’arribada.

Començo a passar pel costat de cases i de locals, restaurant, xiringuitos que estaven plens de gent per l’hora que era (casi les 15:00) i que no paraven d’animar-me i aplaudir-me, jo ja estava mega emocionat i intentava no perdre el trote ràpid que portava per poder arribar a meta.

FINALMENT veig l’arc de l’arribada, l’speaker anunciant la meva arribada, l’Anna amb la peque en braços que me la volia passar per travessar la meta amb la nena en braços… i si!!! A pocs metres de creuar la meta, agafo la meva filla Clara i camino els 20 últims metres que quedaven amb la nena en braços, amb la llàgrima que em queia del patiment, sentiment i sensacions que em venien a sobre tot de cop… Travesso l’arc d’arribada, el speaker em felicita, faig un petonàs a l’Anna i a la peque i m’assec a un banc que hi havia just sota l’arc d’arribada.

Ens fem 4 fotos, jo acabo de descarregar les 4 llàgrimes que em quedaven de l’emoció, juntament amb la meva dona. L’speaker s’acosta cap a mi per fer-me una “mini entrevista” pel que havia estat una cursa molt disputada amb les primeres dones i alguns corredors professionals.

Després de parlar amb l’speaker, ens n’anem cap a buscar les dutxes i el lloc on donaven el menjar pels corredors que arribaven.

A partir d’aquí poca cosa més que explicar, ja se que al principi he dit que no em volia enrotllar massa, però al final 314 quilòmetres donen per molt.

Una aventura així, ja te la poden explicar, però si realment vols saber que se sent, has de fer-la, patir-la i gaudir-la.

De totes maneres, per la meva experiència en aquesta cursa i d’altres, L’ANNA HA SIGUT CLAU PER PODER AFRONTAR TOTS ELS DIMONIS QUE M’HAN SORTIT. PEL SEGUIMENT I AVITUALLAMENT IMPRESSIONANTS, SENSE TOT AIXÒ, DE BEN SEGUR QUE JO NO ACABO AQUESTA CURSA.

HA ESTAT UNA PEÇA CLAU I IMPRESCINDIBLE EN TOT MOMENT.

Gràcies Anna, moltíssimes gràcies per ajudar-me a viure aquesta aventura fins al final!