Aquesta última setmana ens hem desmarcat de la rutina del trailrunning, entrenaments i dels Pirineus, per escapar-nos cap als Alps a experimentar noves sensacions i provar noves maneres de gaudir de l’alta muntanya.
Les zones que hem escollit per fer aquesta escapada son 2.
- La part italiana dels Alps, concretament la vall d’Aosta per poder fer l’ascensió a 4 cims de poc més de 4.000 metres d’alçada.
- La part Francesa dels Alps, concretament la zona dels Ecrins, per poder fer l’ascensió al pic Dome de Niege (4.015M) i fer un intent al cim del costat, Barre des Ecrins (4.102M).
Les 2 zones són molt concorregudes en aquest mesos de l’any, ja que el terreny i la neu ara estan perfectes per practicar-hi senderisme, escalada, trekking, etc… Segons quins pics, requereixen un cert nivell físic, tècnic i mental per suportar les altures, els passos aeris i complicats que ens podem trobar enmig de la ruta.
Sempre és millor informar-se bé de l’estat del camí, ja sigui en els refugis dels voltants, per si hi ha hagut alguna allau que complica l’ascensió o altres sorpreses que ens podríem trobar pel camí.
A la vall d’Aosta, ens hem acostat fins al refugi Vittorio Emanuele per poder fer l’ascensió a 4 cims que estan molt aprop un de l’altre i que són de fàcil accés, lògicament encordats entre els companys/es i amb el material adequat, grampons/piolet.
Hi ha passos complicats però que amb paciència i conservant la calma, es poden fer.
Hem tingut molta sort de tenir un dia fantàstic i gaudir dunes vistes espectaculars des dels cims. El pics en concret han sigut:
Gran Paradiso (4.061M), Pico Madonna (4.058M), Pico dil Medio (4.015M) i Il Roc (4.026M) (aquest últim força més tècnic que els altres.)
Un cop fets els cims, fem ruta de tornada fins el pàrquing on tenim el cotxe, per passar la nit i l’endemà començar el viatge cap a la zona Francesa dels Alps. Els Ecrins
En aquesta segona zona, hi ha pics molt interessants i que poden tenir un grau tècnic molt complexe, que a hores d’ara encara no podem assolir, ja que ens queda molt per aprendre!!
Arribats a aquesta zona fem un primer dia de ruta d’aproximació al refugi del Ecrins a 3.175M d’alçada, enganxat al Glacier Blanc que ens conduirà als peus del nostre objectiu, el Dome de Neige.
A simple vista ens va semblar que aquesta muntanya era molt més fàcil que les que havíem fet a Itàlia, però un cop començats a fer ruta, veient com estava el terreny, que el dia anterior havia nevat i a més s’havia de fer traça nova fins el cim, els grans seracs* degut a la gran acumulació de neu caiguda aquest hivern, pujava un grau la dificultat.
Feia un dia super clar i teníem la necessitat de pujar, així doncs que… seny, pit i collons! Amunt! Entre les cordades que anàvem pujant ens anàvem passant uns als altres per no obrir traça sempre els mateixos, ja que és molt cansat i pots arribar molt “fos” al cim. Tot sacrifici, té la seva recompensa i nosaltres la vam trobar al arribar al cim i poder contemplar les vistes i gaudir de les sensacions que ens transmetia la muntanya en estat pur.
Un cop completat el cim, i segons el previst, se’ns va passar pel cap crestejar fins al pic de Barre des Ecrins.
No va ser possible degut a l’acumulació de neu caiguda el dia anterior, i les condicions meteorològiques ja que hi feia molt vent i l’exposada cresta que ens separava del cim podia comportar molt perill. Vam voler posar seny i vam deixar-ho per la pròxima escapada que de ben segur farem per aquestes valls!!
Ara ja tornem a ser en territori català, hem tornat a la rutina i els entrenaments, però amb més ganes i força que mai per poder afrontar els pròxims reptes/curses que continuen en aquesta temporada, que en tenim uns quants…. Potser masses!!!
Salut i Kms!
*SERACS
Un serac és un bloc de neu premsada procedent de l’acumulació de neu a les glaceres, al moment que es desprenen de la resta de la glacera i cauen per efecte de la gravetat. Per extensió, són seracs aquelles masses gelades que sense haver trencat encara, ho faran així que l’avanç de la glacera les precipiti al buit. Per efecte de la plasticitat i cohesió interna de les masses de gel de les glaceres, els blocs quan se trenquen i cauen acostumen a tenir una mida important, ja que els blocs tindrien la mateixa alçada que la glacera (entre 5 i 50 metres) i la meitat de profunditat. Es formen i trenquen si el pendent està entre 20 graus i 45 graus, ja que per sota d’aquest valor mínim probablement el gel no es trencaria, sinó que la glacera lliscaria sencera, i per sobre del valor màxim la glacera es trenca tan bon punt perd sustentació o ja no s’arriba a formar. Naturalment aquests valors són variables en funció de l’orientació de la glacera, la morfologia del sòl, la temperatura ambient i la de la massa gelada, entre d’altres. La seva caiguda és tan destructiva que –de ser possible– s’ha d’evitar qualsevol activitat a les zones que poden abastar. És considerat un dels factors de risc en la pràctica de l’alpinisme.