Què dir de la Ultra Bastions…. 90 km’s de pura muntanya espectaculars i amb un desnivell acumulat brutal.
El recorregut està molt aconseguit, ja només el fet de que una part és passant per l’olla de Núria, això diu molt de la qualitat de la cursa.
Vàrem tenir molta sort de tenir un dia boníssim, sense molta calor, però al passar pel Coll de l’Eina fins el pic de Nou Creus, ens va fer una pedregada que ens va deixar xops com ànecs. Quina putada!!!! Jo ja pensava, merda! Estàs a mitja cursa i vas moll de cap a peus……
El cas és que després de la pedregada, psicològicament quedes tocat, però després penses…. porto 45 kms a l’esquena, vas en 10a posició de la teva Primera Ultra de muntanya, això del temporal és part de la cursa, per tant, apreta les dents i endavant!!!
Al arribar a l’avituallament del coll de la Marrana, ja estava pràcticament sec, menys els peus, que això ja no hi havia manera de assecar-los fins arribar a la meta. Un cop passada la tempesta, la resta del dia un sol espectacular!
En aquesta cursa el meu cos ha experimentat una cosa molt estranya que no m’havia passat mai en altres curses. En el km 70 anava bé de “nivells” però començava a estar “tocat” de cames de tant de desnivell. No sé per quin motiu, el cos em va fer com un “reset” que em va fer sentir fresc i fort a la vegada, que em va donar molta força per poder arribar a l’avituallament de Pardines amb les piles carregadíssimes!! De Balandrau a Pardines em vaig distanciar 10 minuts del corredor que venia darrera meu, gràcies a aquest “xute” de força.
Finalment, com no, el TAGA és el TAGA i amb 80 kms de muntanya a l’esquena, se’t fa duríssim. A la baixada fins a Ribes, en un moment et passa pel cap tot el que has viscut durant tota la cursa i et ve aquella felicitat d’haver completat un repte grandiós que t’ha fet patir, suar, pensar, divertir-te i finalment gaudir.
Contentíssim d’haver assolit la 11A posició en un temps de 14:45 hores, a la meva primera Ultra de Muntanya.
Salut i cames!