Una bogeria, una animalada, una fumada, un malson, una alegria, etc…
Encara no he trobat una paraula o la frase que pugui descriure el que és participar en la Last Lap Ultra Backyard.
Tot va començar amb un missatge de wahtsapp d’un bon amic de les terres del Mestral, en Marc Fernández (El director de la cursa) que em passava informació de la bogeria que estava “maquinant”. En veure en què consistia aquesta cursa d’ultra resistència el primer que vaig pensar va ser, la mare que el va parir! Com sempre, en Marc està sonat!! Però res, 3 2 1, responc el whatsapp. Marc…. compta amb mi!
Au! Una altra animalada per viure i per gaudir (o no jejje).
Es presenta el dia de la cursa, el divendres 18 de febrer a les 21:00 hores de sortida. Jo plego de la feina aviat, carrego cotxe amb tot l’equipament, menjar, beure i som-hi direcció Tivissa!
La cursa era d’autosuficiència, per tant, t’ho has de portar tot tu! Espavila’t!
Seré més breu perquè es faci molt llarg…
Arribats a lloc em busco un forat per posar una taula de càmping, una cadira i un parell de bosses amb menjar, beure i força roba d’abric davant de l’esplanada de la masia Mas d’Alerany, que era el punt de sortida de cada volta.
Recullo dorsal, parlo amb amics que em trobo que també venen a competir i amb el director de la cursa que també ens coneixem des de fa un temps, en Marc Fernández.
Res, menjar una horeta i mitja abans de la sortida per no tenir gana només de començar i esperar que siguin les 21:00.
SORTIDA:
Em col·loco dins el portal de la masia on ens anàvem col·locant tots els corredors, entre riures, mirades i cares de nervis… 3, 2, 1… SOM-HI!!!!
Comencem primera volta de 6,7 kms circular pels voltants de la masia i la fem en sentit anti horari (cada volta se sortia en direcció oposada). Jo començo a córrer com aquell qui és boig, fins que penso, ei! On coi vas tan foll?! No es tracte de ser el més ràpid sinó el que més voltes aguanti. Per tant, redueixo velocitat i miro d’anar a un ritme tranquil tipus “trote cochinero” però sempre mirant d’arribar a la meta uns 10-15 minuts abans que fes 60 minuts de la sortida. (si, tenies 1H per fer 6,7 km, fàcil oi? jejejjeje amb el pas de les hores ja et dic que es van complicant) Així en arribar a meta, tenia una mitja de 10-15 minuts per avituallar-me, canviar-me de roba en cas necessari o d’anar al WC.
Segueixo amb la tònica d’anar fent un temps de 40-45 minuts de mitja per volta a, un ritme que m’era còmode i que tenia temps a fer “reset” a cada volta que feia. A mesura que anava fent voltes, 7, 8 ,9… M’anava acomodant, em sentia tranquil i notava que tenia gasolina per hores i hores, voltes i voltes.
12, 15, 17…
A cada volta, encara que fos sempre el mateix circuit en un sentit o altre, sempre era diferent un que altre perquè a cada volta sempre em trobava amb algun company que havia conegut a ultratrails anteriors i sempre teníem tema de conversa per anar passant les hores, quilòmetres i voltes.
18, 19, 20…
Eps! Ja portàvem 20 hores corrents, 20 voltes de 6,7 kms, 134kms a les cames i lògicament, molts corredors dels que érem al principi havien anat abandonant i anàvem quedant cada vegada menys, així i tot, encara hi havia molt de guerrer i guerrera per batre a base de kms…
A mi ja em començava a passar pel cap en plantar-me a la volta 24, no pel cansament perquè tenia gas per hores i em sentia fort i lleuger, sinó perquè en 15 dies després d’aquesta cursa corro la UTTGN de 200 milles a Tarragona. És una de les curses per les quals m’he preparat a consciència aquesta temporada, ja que la meva intenció és anar a donar-ho tot. Pensava, plega a la 24 i reserva cos per la UTTGN…
M’entre pensava això, familiars, amics, corredors m’anaven animant al fet que seguís fent voltes i que no penses en Tarragona i que gaudis del moment que veien que tenia opcions a arribar a ser dels últims corredors en peu de la ultra backyard. I això vaig fer!
De la volta 20 a la 24, vaig estar acompanyat per corredors que anàvem tots al mateix ritme i mentre corríem anàvem comentant petites batalletes i històries d’altres curses per passar les voltes més distrets… Ens venien bons records al cap mentre anàvem fent quilòmetres i aguantant la fatiga de no dormir i portar un bon grapat de quilòmetres a les cames.
Volta 24 fins la 28 (volta final)
A la volta 24 molts corredors ja no varen seguir, ja que era un número maco deien i que també 24 significava 24 voltes, 24 hores, 160 quilòmetres. 100 Milles! Per molts va ser com una fita que es varen marcar des de l’inici de la cursa.
Jo tenia el cap en seguir, ja tenia el chip posat d’anar completant voltes i el meu cap no pensava en res més que bucles i bucles, kms…
Arribats a la volta 27, un dels corredors dels 6 que quedàvem en peu va decidir deixar-ho la qual cosa feia que els 5 que quedàvem havíem de completar mínim una volta més per poder estar en els 5 classificats de la ultra backyard correctament. Dins aquests 5 corredors hi havia el que va guanyar Oriol Antolí (34 voltes), el segon Imanol Aleson (33 voltes), el tercer Jonatan Jurado (30 voltes), el 4rt i cinquè que érem, el corredor de Huesca Oscar Plasin i jo mateix Francesc Martin.
L’Oscar i jo vàrem estar debatent si seguir fent voltes o no, ja que les últimes voltes des de la 24 fins a la 28 anàvem junts i teníem temps per pensar. Al final vam arribar a la mateixa conclusió, estem als 5 classificats per la ultra backyard, ens hem fotut un tou de kms i hores, els 3 corredors que queden ves a saber les voltes que donaran encara, ja que tenien pensat batre el rècord que estava en 35 voltes, portàvem 187 kms a les cames i 28 hores corrents…
Finalment, a la volta 29 ja no vaig sortir i em vaig plantar conjuntament amb Oscar.
Ha sigut una experiència única i gratificant, pel fet que un format de cursa així no és al que estem acostumats els “ultreros” i és una manera diferent de lluitar contra la resistència teva i dels altres.
Recomano a tothom que llegeixi això (si ho llegeix algú…) que si tenen l’oportunitat de participar en alguna ultra en aquest format que ho faci! Deixant de banda el circuit i el desnivell que pugui tenir, la germanor, l’ambient, l’amistat, la competició mental, la resistència, el bon rotllo amb la resta de corredors que es respira en un esdeveniment així no te preu! T’ho poden explicar i t’ho pots imaginar, però si pots… Vés i gaudeix-la!
Gràcies, Marc Fernández per les teves Lokures de cursa! Ens tornarem a veure en alguna “liada” de les teves, no en tinguis cap dubte!