UTTGN 1a posició 160 quilòmetres

Bé, seré curt i ras…. 1a posició, 160 kms, 19Hores 19 minuts, 5.100 D+ Apa! Salut i muntanya!

Fora conyes, aquí la meva crònica personal de la primera edició de la Gran Ultra Trail 100 MILLES de Tarragona.

Una cursa que al principi se’m feia estranya, ja que amb tot el tema de la  pandèmia i tant de temps sense penjar-se un dorsal, doncs se’m feia estrany.

L’organització ho tenia tot molt controlat amb el protocol d’entrada a la zona de sortida, passant per un test d’antígens i passats uns minuts si sorties negatiu, passaves a una segona zona prèvia a l’arc de sortida on et donaven la bossa de vida per si la volies utilitzar en els quilòmetres 40 i 130. A part també hi havia la zona de revisió de material obligatori.

Doncs bé, un cop passats tots els controls i seguir tots els protocols d’entrada, ens posem sota l’arc de sortida. Ens havien preparat com uns adhesius a terra on hi havia el número de dorsal de cada corredor, per així tenir distància de seguretat entre corredors, això si, sempre amb la mascareta posada fins passada la sortida que no te la podies treure!

Mirant els números de dorsal a terra me n’adono que m’havien posat al capdavant de tot de la cursa, jo pensava per dins… collons… comencem bé!

Nervis a flor de pell, comença el compte enrere per la sortida de la cursa a les 22 hores, amb una mica de fresca de mar que em començava a calar als ossos.

PAM!!!! Petard de sortida, comencem a córrer esperitats com si fos una cursa de 40 kms!!

Només de sortir em col·loco al capdavant juntament amb un altre corredor que no coneixia, però que m’havien parlat d’ell, el Sergi Bel.

Portàvem un ritme de “marató” però que tant ell com jo ens sentíem còmodes i anàvem xerrant quan el terreny era menys tècnic, sense perdre el ritme de “marató” en cap moment.

La veritat que em vaig sentir molt còmode els quilòmetres que vaig compartir amb ell, inclús ens paràvem a pixar al mateix temps per no deixar-nos darrere un de l’altre. jajajja

Vàrem seguir a bon ritme fins que vàrem arribar al quilòmetre 40, on el company va agafar els pals de l’avituallament i em va comentar que segons com veiés com anava el terreny, que potser abaixaria una mica el ritme per no cremar-se, ja que quedaven un munt de quilòmetres per davant.

Jo anava còmode al ritme que portàvem i els quilòmetres anaven passant ràpidament, em sentia fresc i bé per seguir a ritme de “marató” durant una estona més. Per dins pensava, córrer mentre el cos et deixi, que arribarà un moment que començaràs a estar cardadíssim i després no correrà ni kiski!

I dit i fet!!! Gas a l’espardenya, anava passant desnivell positiu i quilòmetres fins que de mica en mica vaig anar deixant al Sergi enrere fins que l’hi vaig perdre la pista. Ara sí que si, pensava, ja estàs sol com un mussol al capdavant de la cursa….. APRETA MENTRE PUGUIS!!!! jajajjaja

Em vaig prendre un gel que feia temps que no en prenia i em vaig canviar la bateria del frontal que no feia gaire llum (amb el frontal em vaig ratllar una mica perquè ja amb en Sergi Bel vaig hagué de canviar la bateria un cop perquè ja em feia poca llum al cap de 3 hores de cursa) jo ja tenia el cap a què sortís el sol, poder-me treure el dorsal i córrer!!!

Ja amb la sortida del sol tot em va canviar, vaig notar com una mena d’aire fresc que em feia sentir genial! El track era perfecte, SORT DEL GPS!!!, zones tècniques, però alhora corredores, pujades i baixades trenca cames….

Cada Avituallament on em parava era una passada, la gent de l’avituallament eren tots molt macos i en arribar no et faltava de res i a més t’ajudaven a recarregar de provisions ràpidament per poder seguir endavant a tota metxa! Un festival!

Tot haver-hi poca gent als avituallaments pel tema del protocol covid que no deixaven que hi hagués públic, et senties animat en cada moment.

Ja passats els 120 quilòmetres venia una zona que era força asfaltada, això em va deixar amb les cames per tirar a les escombraries, sí que a estones encara podia mantenir ritmes de 4,10 – 4,20, però notava que la cosa ja havia canviat i el cos començava a notar la fatiga. Era hora de començar a prendre salts més sovint del compte i més isotònic a base de magnesi per intentar no tenir rampes i poder arribar fins al final a bon ritme.

El “pla” em va sortir bé, vaig aguantar tota la quilometrada d’asfalt que tenia per davant, sense perdre gaire “pistonada”.

Ja sentia que s’acostava el final, el sol ja es notava de tarda i ja em feia a la idea que si tot anava bé arribaria META sobre l’hora de berenar. jejjejje

Seguia i seguia i ja sentia la fressa de l’autopista que passa per Tarragona i també sentia més fressa de població, ara si pesava, ara sí que ja ho tens Cesc i vas primer! Encara no m’ho podia creure que després de tantes hores, continuava al capdavant d’una cursa com aquesta… Estava flipant….

Entro a la zona de la platja llarga (força tocat de cames), que era l’últim quilòmetre abans de la META, em començo a trobar gent per la platja que em miraven amb una cara com dient, on coi va aquest paio per aquí mig amb un dorsal penjat i amb una cara de boig buscant or… jajajaja A mi ja se me’n fotia tot! Jo estava feliç!

Arriba el moment, travesso el túnel que va del club de tenis de Tarragona a la platja i ja sento el speaker de la cursa cridant el meu nom repetides vegades fins a passar l’arc de la META i aixecar la cinta de guanyador absolut de la Gran Ultra Trail 100 Milles de Tarragona!!

Pell de gallina!!!!

Allà a meta hi havia un munt de gent de l’organització que em van rebre espectacularment. També hi tenia la meva dona i la meva filla que no m’havien pogut fer el seguiment en tota la cursa, ja que estava prohibit pel tema del protocol de covid que havia ordenat l’organització. ERA L’HOME MÉS FELIÇ DEL MÓN!!

Estic molt agraït al PETRI i a la LOIS pel seu seguiment, consells i ànims durant la cursa, a la MEVA DONA ANNA i la meva PITUFA que em feia el seguiment incondicional via telemàtica fins a la meta que sí que va poder estar amb mi. MOLTES GRÀCIES DE VERITAT SOU GENIALS TOTS!

També estic molt content d’haver-me trobat a corredors de la distància de 80 quilòmetres que feia temps que no els veia i que em va fer molta il·lusió trobar-me’ls a mig camí mentre encara estava corrents. Quins CRACKS!

Molt agraït a la gent de l’organització i avituallaments que van ser tots molt bona gent!

SALUT i MUNTANYA.